Avions de paper - JARDINS DE MIRAMAR

"Estimat desconegut,
Si mai passeges per Barcelona sense rumb fes-me cas. Deixa que els peus, el metro, l'autobús o una bicicleta et portin fins al barri del Paral·lel. I continua.  Passa de llarg de la sala Apolo, deixa enrere les tres xemeneies, que com a testimonis erigits podrien explicar mil i una històries de la ciutat comtal. No les escoltis. Continua...
La meva recomanació és que hi vagis de  matinada, als jardins de Miramar. I a mida que la nit es faci fonedissa  fes una carrera contrarellotge amb el Sol, per arribar a dalt de tot abans que despunti l'albada. 
I encara que a mida que vagis pujant les temptacions de contemplar la ciutat des de cada nova perspectiva siguin nombroses, segueix. 
Quan siguis a dalt segurament les poques paraules que et quedessin s'esvairan. Doncs sota els teus peus  la ciutat de Barcelona, que poc a poc es va despertant, abandonant la somiada nit, et deixarà sense alè..."


Totalment verídic. Vaig experimentar el mateix. O més. A vegades és difícil dir en paraules el que sents. A vegades és difícil expressar amb mots el que veus. 
Hi vaig anar farà cosa d'una setmana. Per culpa d'un d'aquells sopars que es compliquen fins a convertir-se en esmorzar. On les hores s'han fos per art de màgia, i de cop de la nit ja queda molt poc... Estàvem a casa d'un reusenc que viu al Paral·lel , i que il·luminat per la inspiració va decidir compartir amb nosaltres, pobres ignorants, un racó amb vistes espectacular.
 Així que dit i fet, ignorant el fred que feia, els carrers mullats per la pluja nocturna, i la meva bronquitis, vam enfilar cap als Jardins de Miramar. I la ciutat ens va tornar a embruixar com babaus.




Si durant la pujada, ja les vistes eren atractives un cop a dalt... Vaig arribar la última, per variar, i me'ls vaig trobar, als amics, d'esquena, amb les mans a un passamà, en silenci. Contemplant. 
Extranyada per aquell repentí silenci em vaig acostar fins que de cop se'm van passar les ganes de parlar a mi també. Teniem la ciutat sencera als peus, els colors del cel que transgredien els grisos de la nit, la sensació de llibertat que produía el vent, i la sensació de que amb vint i tants anys teniem també la joventut als peus. Tota la vida per endevant.


 

No sé ben bé que pensava cadascú d'ells. Si tenien la ment en blanc, o com la meva anava a mil per hora. Si la sensació que dominava era la de nostàlgia i l’enyorança, si era la felicitat, o la pau. O si tenien poc a dir, o si no sabien ni que dir, o si no podien parlar. No ho sé. Tampoc sé quan va durar aquell silenci perfecte. Nomes sé que tampoc volia que s'acabés. Que era una cosa que pocs cops és el silenci: còmode. Desprès de potser minuts, hores o anys, ens vam mirar entre nosaltres. Amb un somriure als llavis còmplice. 

Vam seguir deambulant per allà, contemplant des de diferents angles el port, la Barceloneta, Montjuïc...

Fins que les ganes d'esmorzar ens van fer tornar al món real!

Si sentiu curiositat i us hi voleu deixar caure...

LOCALITZACIÓ: Avinguda Miramar 0, Barcelona

TRANSPORT:

Metro: Parada Paral·lel L2, L3

Funicular de Montjuïc: Parada Avinguda Miramar

Autobús: L50, L100, L193

ALTRES LLOCS D'INTERÉS PROPERS:

Palau St. Jordi, Mirador de l'Alcalde, Castell de Montjuïc, Teleferi, Aeri del Port...