sábado, febrero 14, 2015

Cuintes - LOVE IS IN THE AIR - Red Velvet BundtCake


Es diu que les millors receptes i els millors descobriments de la ciència són fruit dels errors. Són accidents. I també diuen que l'amor és alguna cosa similar a un accident. Barreges dues coses i obtens un resultat molt diferent al previst.
No és extrany doncs, que de cara al dia de sant Valentí hagi triat una recepta de Red Velvet.
Doncs és també així que la recepta del pastís més envellutat i roig de la història va ser fruit d'un accident. D'un accident químic. I perdoneu, però l'amor no deixa de ser també un accident químic, un desequilibri hormonal amb conseqüències a tots els nivells.

Centrem-nos.

La recepta original era per fer un pastís de xocolata, o això explica la llegenda, però el cas és que sense llevat fresc disponible, es va utilitzar la clàssica combinació de vinagre i bicarbonat. El bicarbonat és el responsable doncs de la formació de bombolles d'aire que acaben donant aquell aspecte esponjós a totes les masses batudes un cop es couen al forn. Però ai, la indústria alimentària no havia avançat el suficient com per evitar que el cacau es desestabilitzés en presència de compostos mitjanament agressius com el vinagre. Així que el color roig és el resultat de la reacció entre el cacau i el vinagre. El vinagre al reaccionar amb el sèrum de la llet (la buttermilk, que ja en vam parlar en una recepta anterior) deixen al descobert uns compostos colorejats del cacau: les antocianines. (Visca la farmacognòsia!)
Altres  diuen que va ser un accident provocat, ja que durant la època on es va originar aquesta recepta, els anys 40, i durant la segona guerra mundial el color roig va ser molt  popular i va triomfar un pastís d'aquest color.
Avui en dia però, en aquesta fase que estem de redescobrir les velles receptes anglosaxones,  per aconseguir el color roig desitjat és tan fàcil com utilitzar un colorant, derivant de la remolatxa o d'altres.
Existeixen a més aromes i preparats que intenten imitar aquella olor, actualment difícil d'aconseguir, del Red Velvet, derivada del vinagre amb la xocolata.
Exemple: LorAnn Oils Emulsion, Red VelvetPer comprar-ne, o saber-ne més!
Aporta el color roig intens, i l'aroma característic. A més aquesta marca m'encanta perquè a part de resistir els aromes les temperatures incandescents del forn, són sense gluten. I diguem que estic lleugerament sensibilitzada amb el tema.
Per últim, nomès em queda explicar com es fa, i què necessitem! He seguit majoritàriament les mesures de El rincón de Bea.

Ingredients
- 240 ml d'oli d'oliva suau
- 240 ml de nata líquida
 (en la recepta original era buttermilk,
 però el resultat em permet afirmar que el canvi és acceptable)
- 2 ous XL
- 1 cullerada de vinagre
- 1 cullerada d'emulsió LorAnn Oils - Red Velvet
- 1 culleradeta de bicarbonat en pols
- 40 g de cacau en pols, Valor, per exemple.
- 350 g de farina
- 250 g de sucre

Preparació:
1) Precalentar el forn a 175ºC i cobrir el motlle d'esprai desemmotllant, 
ens podem ajudar d'un pinzell de silicona. 

2) Barrejar tots els ingredients secs i tamisar.


3) En un bol gran posar oli, ous i l'emulsió amb el colorant. 
 
Barrejar a poc a poc.

Afegir la nata.
 
4) Afegir en tres cops els ingredients secs.

5) Coure al forn durant almenys 45 minuts, 
i comprovar amb un palet que estigui cuit per dins.

6) Deixar refredar damunt una reixa almenys 10 minuts

7) Desemmotllar i deixar que s'acabi de refredar.

8) Preparar una crema amb nata lleugerament batuda amb un polsim de sal.
El resultat... Espectacular!

I voilà! Ja teniu els postres perfecte per al dia de Sant Valentí.

Bon appétit!

viernes, febrero 13, 2015

Avions de paper - JARDINS DE MIRAMAR




"Estimat desconegut,
Si mai passeges per Barcelona sense rumb fes-me cas. Deixa que els peus, el metro, l'autobús o una bicicleta et portin fins al barri del Paral·lel. I continua.  Passa de llarg de la sala Apolo, deixa enrere les tres xemeneies, que com a testimonis erigits podrien explicar mil i una històries de la ciutat comtal. No les escoltis. Continua...
La meva recomanació és que hi vagis de  matinada, als jardins de Miramar. I a mida que la nit es faci fonedissa  fes una carrera contrarellotge amb el Sol, per arribar a dalt de tot abans que despunti l'albada. 
I encara que a mida que vagis pujant les temptacions de contemplar la ciutat des de cada nova perspectiva siguin nombroses, segueix. 
Quan siguis a dalt segurament les poques paraules que et quedessin s'esvairan. Doncs sota els teus peus  la ciutat de Barcelona, que poc a poc es va despertant, abandonant la somiada nit, et deixarà sense alè..."


Totalment verídic. Vaig experimentar el mateix. O més. A vegades és difícil dir en paraules el que sents. A vegades és difícil expressar amb mots el que veus. 
Hi vaig anar farà cosa d'una setmana. Per culpa d'un d'aquells sopars que es compliquen fins a convertir-se en esmorzar. On les hores s'han fos per art de màgia, i de cop de la nit ja queda molt poc... Estàvem a casa d'un reusenc que viu al Paral·lel , i que il·luminat per la inspiració va decidir compartir amb nosaltres, pobres ignorants, un racó amb vistes espectacular.
 Així que dit i fet, ignorant el fred que feia, els carrers mullats per la pluja nocturna, i la meva bronquitis, vam enfilar cap als Jardins de Miramar. I la ciutat ens va tornar a embruixar com babaus.




Si durant la pujada, ja les vistes eren atractives un cop a dalt... Vaig arribar la última, per variar, i me'ls vaig trobar, als amics, d'esquena, amb les mans a un passamà, en silenci. Contemplant. 
Extranyada per aquell repentí silenci em vaig acostar fins que de cop se'm van passar les ganes de parlar a mi també. Teniem la ciutat sencera als peus, els colors del cel que transgredien els grisos de la nit, la sensació de llibertat que produía el vent, i la sensació de que amb vint i tants anys teniem també la joventut als peus. Tota la vida per endevant.


 
No sé ben bé que pensava cadascú d'ells. Si tenien la ment en blanc, o com la meva anava a mil per hora. Si la sensació que dominava era la de nostàlgia i l’enyorança, si era la felicitat, o la pau. O si tenien poc a dir, o si no sabien ni que dir, o si no podien parlar. No ho sé. Tampoc sé quan va durar aquell silenci perfecte. Nomes sé que tampoc volia que s'acabés. Que era una cosa que pocs cops és el silenci: còmode. Desprès de potser minuts, hores o anys, ens vam mirar entre nosaltres. Amb un somriure als llavis còmplice. 
Vam seguir deambulant per allà, contemplant des de diferents angles el port, la Barceloneta, Montjuïc...
Fins que les ganes d'esmorzar ens van fer tornar al món real!



    Si sentiu curiositat i us hi voleu deixar caure...

    LOCALITZACIÓ: Avinguda Miramar 0, Barcelona
    TRANSPORT:
    Metro: Parada Paral·lel L2, L3
    Funicular de Montjuïc: Parada Avinguda Miramar
    Autobús: L50, L100, L193

    ALTRES LLOCS D'INTERÉS PROPERS:
    Palau St. Jordi, Mirador de l'Alcalde, Castell de Montjuïc, Teleferi, Aeri del Port...
     


    jueves, febrero 12, 2015

    Deco - Taules de conte



    Si es tracta de posar color i flors a les coses, per mi qualsevol excusa és bona.
    Durant les vacances de Nadal em van deixar que m'encarregués jo de parar la taula d'uns d'aquells àpats que comencen en dinar i acaben en sopars... Típic!
    Així que me'n vaig aprofitar, i vaig posar-me a remenar els armaris, treure estovalles i buscar la inspiració.
    Quan planegem com parar una taula, a la que voleu donar-li un aire festiu però no sabeu ni per on començar el primer de tot el que heu de pensar és quin estil li voleu donar a la celebració i de què disposeu. No és que estigui en contra del consumisme, ni vulgui arruïnar les botigues de decoració ans el contrari! Però sóc partidària de reutilitzar i d’aprofitar tot el que es pugui. Digueu-me ecologista... A més, sempre és divertit donar-li nous usos a coses que tenies en un armari agafant pols. Per tant, poseu en una taula els gots del que disposeu, les estovalles i els gerros. Un cop damunt la taula seguirem pensant com ho col·loquem i què descartem
    En aquest cas em vaig decantar per un camí de taula preciós, brodat amb petites roses de color granat, i fulles serpentinejants verd fosc. Sé que era un àpat de Nadal, però  el Nadal també pot ser romàntic, també pot ser de conte. Si més no, volia alguna cosa que recordés molt al bosc, fugir del daurat i vermell omnipresent per Nadal.
    La presa de decisions segueix... Haureu de decidir si voleu que sigui més o menys formal, si beureu vi, cava o nomes aigua, i on ho voleu servir. Copes? Gots? Transparents? De colors?
    Escollir els plats en algunes cases serà senzill, potser nomes hi han d'un tipus, o teniu reservada una vaixella per les grans ocasions... Si és així enhorabona, us estalvieu una decisió important! Però si igualment voleu donar-li un aire totalment diferent a la taula, però sense que les butxaques se'n ressentin existeixen plats de paper i cartró espectaculars...! (Un altre dia us en parlaré amb més calma.)
    Ja que els colors eren granats i volia que tot tingués un aire molt vegetal i florit, vaig triar la vaixella de l'àvia, de dissenys que recorden a la famosa Cartuja de Sevilla. Molt clàssics. Sí. Però per un àpat familiar la tradició ja hi està present...


    Següent pas, el centre de la taula què? Espelmes? Una sola i gran? Llargues i primes amb candelers?
    Un detall que dóna molta personalitat són les corones dels candelers. Existeixen molts estils, amb mil motius, textures i inspiracions. Vet aquí algunes de les possibilitats que tenia...


    Al final però, vaig decidir fugir del tot de les coses típiques nadalenques per optar per una corona florida i una espelma en tons terrosos. A sobre però vaig afegir una altre de pedres transparents, donava un toc brillant i enjoiat, per no perdre de vista que ei! Era un dinar de Nadal!

    Als dos extrems vaig improvitzar uns centres amb uns cistellets de boletes, unes espelmes velles roges i corones de fruits taronges.






    Desprès d'un parell de proves em vaig decantar pels gots de color àmbar. Em recordaven a aquell color sèpia que tenen les fotografies dels avis, i crec que dins del meu cap encaixaven amb la idea de la vaixella.




    També hi han solucions molt pràctiques i econòmiques com són els gots de plàstic. Segurament no ho hagués endevinat ningú, però els de la fotografia de més avall són de metacrilat. Perfectes si en els sopars hi han nens o sou una família propensa als accidents entaulats.





    En un últim moment vaig sortir al jardí, em faltava alguna cosa encara que no sabia què buscava. I de cop ho vaig veure clar, un arbust que fa unes petites baies roges... Massa temptador. Vaig tallar-ne unes branques aportant així un element natural fresc i veritable. 

     
    I voilà! 


    Aquí teniu el resultat, una taula acollidora, càlida, i que no caldrà esperar a les festes nadalenques un altre cop per tornar-la a guarnir així!