Començaré dient que em declaro fan
incondicional del país dels Pirineus. I ja després de les meves declaracions de
"fan" puc narrar l'experiència viscuda el cap de setmana passat.
¿Que podria dir d'Andorra que no sapigueu ja?
Doncs crec que he trobat alguna cosa una pel interessant per tal de fer la
introducció:
- L'últim cens de població va recollir 76.949 habitants. És a dir, una població gairebé idèntica en nombre a la de Manresa (Barcelona). ¿Curiós, no?
- Mai han tingut moneda pròpia, però una bona andorrana em va ben informar sobre tots els símbols dels nous Euro que emitiria el país durant el febrer d'aquest mateix any.
- Quasi el 80% del seu PIB prové de l'activitat turística, és a dir, viuen especialment d'aquest sector que es concentra durant la temporada d'hivern.
Bueno, l'aventura començava des de Barcelona i
3:30h després de seure a l'autobús (de luxe per cert), de paisatges de pel·lícula
i converses de tot tipus arribem a Andorra. Ara ja, carregats havíem d'anar a
comprar per a sobreviure durant el cap de setmana a una casa de colònies de
Canillo. Una llista de la compra improvisada al Pyrénées, mil voltes pels
passadissos del ''super'' i el senyor temps trepitjant-nos els talons amenaçant
amb què tancarien la botiga i ens quedaríem a mig comprar... Però no va ser
així, vam completar la missió amb èxit i clavant el pressupost.
Ja de nit, cansats, vam instal·lar les mil i
una maletes que portàvem, vam fer el sopar i vam deixar que passes el temps
entre cançons i converses. (Us diré que van ser moltes cançons, perquè diré també que no hi ha res més agradable que escoltar cantar algú i aquests "algú" són part del Cor de Farmàcia de la UB. Res més. Fantàstics)
L'endemà, després de dormir relativament poc
vam aventurar-nos a descobrir els voltants. Guiats sempre per la millor guia de
la zona vam descobrir l'església de Meritxell (patrona d'Andorra) i els camins
(amb neu de tant en tant) que portaven a la ciutat de Canillo.
.jpg)
Cal dir que mil imatges se'm van escapar
gràcies a la meva falta d'inspiració però algunes fotografies decents en vaig
fer.
Un cop a Canillo, després de passar una
''mica'' de ''caloret'' pel qual no estàvem molt preparats vam pujar a la part
més alta del poble a la recerca de l'església de Sant Serni. Les vistes eren
perfectes, el temps magnífic i la companyia excepcionals.
L'horari no importava, no hi havia pressa per a res ni preocupacions, crec que resumiria la tarda de dissabte d'aquesta manera. Vam dinar, fer ''el que la gent fa quan va amb gent'', jugar a l'UNO, intentar aprendre un altre joc, sopar i tornar a fer ''el que la gent fa quan va amb gent''. I la nit tornava a estar amb nosaltres. Últim dia, última nit.
Sempre he pensat que Andorra és aquell país en el qual no et sents per res estranger. Jo vaig sentir-me com una més.
Atentament: Copo, turista amb veu desafinada.
